viernes, 5 de diciembre de 2008
Introducció del treball
Introducció de la Música Contemporània
jueves, 4 de diciembre de 2008
La primera meitat del segle XX
En quant l’art, es van produïn diferents canvis, cada artista va experimentant maneres d’apropar-se a la realitat.
Sobre el músic
Els compositors no es centren en crear unestil únic, sino que comenten a crear diferents estils personals, el músic s’independeitza. Començen a aver-hi empreses que contraten als músics.
Sobre la dona
La dona per primera vegada es preocupa i lluita per conseguir la igualtat, i el reconeixement dels seus drets. En la música, això permet a les dones dedicar-se més a la música.
Tendències de la música culta de la primera meitat del segle XX
Sorgeixen diferents estils que no duren molt de temps com el barroc o el romanticisme, sino que són estils que ocupen époques determinades.
-Impressionisme
Entre els segles XIX i el XX esdevé l’impresionisme. Aquest estil comenta en la pintura on es vol donar més importància a la llum i a els colors per aproximar-los a la realitat.
Representa el món tal com és. En la música auqest moviment esdevè a França com un de renaixedor, els músics volen representar la natura.
Alguns autors de l’Impressionisme:
-Renoir, Monet, Degas, Manet, Pissarro.
L’Expressionisme i el Dodecafonisme
En el segle XX es produeix un trancament amb la tonalitat del llenguatge musical, els que trenquen totalment amb això són, Schöenberg i els seus deixebles crean el mètode dodecafónic o serial.
- Expressionisme
Consta en una visió desesperada i extrema del món, que es transmet amb un llenguatge distorssionan. Ës consequència del llenguatge harmònic postromàntic. No hi domina cap tonalitat ni jerarquia de sons.
- Dodecafonisme:
És un estil creat per Schöenberg en 1923. Aquesta música està composta per dotze sons d’igual importància i sense relació entre ells, que s’anirán repetint o bé, fen acords. Variant això es pot proporcionar un material inesgotable.
- El Neoclacissisme
Alguns compositors cansats de tanta experimentación i provocación va volguer recuperar l’estil de música occidental però apropant-se més al públic.
Alguns autors del Neoclacissime:
- Igor Stravinski, S. Prokofiev, D. Xostakòvix, K. Weil.
miércoles, 3 de diciembre de 2008
Tendències musicals de la segona meitat del segle XX:
El sorollisme:
-Alguns compositors, van defensar el soroll a les composicions musicals.
La música concreta:
-Consisteix a enregistrar qualsevol so o soroll d'objectes reals, quotidians i elaborar-lo i transformar-lo en el laboratori.
-L'obra, s'enregistra en una cinta magnetofònica.
-S'escolta des de la cinta i, no necessita intèrpret.
La música electroacústica i electrònica:
-Es basa en l'aplicació dels mitjans electrònics per a la producció i l'enregistrament de la música.
-L'electricitat es va aplicar també a la música i es van crear sons a partir de circuits oscil·ladors.
-Els sons naixen al laboratori i són manipulats; s'enregistra en una cinta. Aquest fet provoca canvis importants.
-Les possibiltats actuals de l'electrònica s'han emprat sobretot en la música popular.
-Han esdevingut una font inesgotable de noves sonoritats i de noves maneres de compondre.
El serialisme integral:
-Aplica el concepte de sèrie dodecafònica a tots els elements integrants del so; és una música organitzada.
La música aleatòria:
-Sorgeix com a reacció a l'excessiu rifor del serialisme. Connecta amb l'art cinètic.
-En les obres aleatòries hi intervé l'atzar i es tendeix a la llibertat d'acció tant del compositor com el intèrpret.
-Cada audició d'una obra serà sempre diferent.
-La grafia musical utilitza uns signes i uns símbols que es poden interpretar més o menys lliurement.
La música estocàstica:
-És una derivació de l'aleatòria. Es compon fent servir ordinadors i basant-se en les lleis de l'estadística i la matemàtica de l'atzar.
La música intuïtiva:
-Una altre derivació de la música aleatòria.
-L'interpret improvisa seguint les indicacions del compositor.
El minimalisme:
-És un sistema de composició basat en la repetició reiterada i insistent de pocs elements, es van introduint petits canvis.
-Una música obsessiva, imitació de la música oriental.
martes, 2 de diciembre de 2008
Els compositors més destacats i les seves aportacions principals
lunes, 1 de diciembre de 2008
Pierre Boulez (Montbrison, 26 de març de 1925) és un compositor, pedagog i director d'orquestra francès. La seva influència ha estat notable en el terreny musical i intel·lectual contemporani.
Va iniciar els estudis de matemàtiques en el Politècnic de Lió, abans d'ingressar en 1944 en les classes d'harmonia de Olivier Messiaen en el Conservatori de París. També estudiarà contrapunt amb Andrée Vaurabourg i la tècnica dodecafónica amb René Leibowitz. Va començar a compoçar una música atonal dintre d'un estil serial post-weberniano influït per Olivier Messiaen. Aquest serialisme, a diferència del dodecafonisme, no només aplicava el concepte de sèrie a l'altura de les notes, sinó també a altres variables del so: ritmes, dinàmiques, atacs, etc. Això donaria lloc al cridat serialisme integral, corrent estètic de la qual va ser un dels principals representants al costat de compositors Karlheinz Stockhausen, Luigi Nono, Ernest Krenek, Milton Babbitt o el propi Messiaen, encara que aquest últim mai es va adscriure a ella.
Es va convertir en director i compositor en el famós teatre de Jean-Luis Barrault. Continuant la labor de figures de Pierre Schaeffer i Edgar Varèse, va anar a un precursor de la música clàssica electrònica i la música per computadora. Un dels seus treballs més rellevants en aquest camp és Répons, per a sis solistes, orquestra i electrònica. Des de 1950 ha experimentat amb la música aleatòria, mantenint una notable correspondència amb John Cage.
En 1970, el president francès Georges Pompidou va convidar a Boulez a crear i dirigir una institució per a l'exploració i desenvolupament de la música moderna, donant lloc al IRCAM (Institut de Recherche et Coordination Acoustique/Musique), del que Boulez va ser director fins a 1992 (en 2005 encara té una oficina en el IRCAM).
A part de la seva labor com compositor, Boulez és un reconegut director d'orquestra, especialitzat en obres d'autors de la primera meitat del segle XX. Ha dirigit òperes, com la primera representació completa de Lulu a París, i obres de Richard Wagner en el Festival de Bayreuth en 1975. Ha estrenat obres de nombrosos autors contemporanis. Ha estat director de l'Orquestra filarmónica de Nova York des de 1971 fins a 1977. Entre 1976 i 1995, Boulez va tenir la càtedra de Composició, Tècnica i Llenguatge Musical en el famós Collège de France. Ha treballat com director de l'Orquestra Sinfònica de la BBC des de 1971 fins a 1974 i de la Filarmónica de Nova York des de 1971 fins a 1977. Actualment és el principal director convidat en l'Orquestra Sinfònica de Chicago i dirigeix regularment l'Orquestra Filarmónica de Viena, l'Orquestra Filarmónica de Berlín, l'Orquestra Sinfònica de Londres. La maduresa del compositor ha substituït la feroç concentració del Boulez primerenc per una música serena, més expansiva i accessible.
Obres destacades:
-1945 Tres Salmodias, per pianoMúsica solista (piano)
-1945-46 Quatuor pour quatre ondes MartenotMúsica solista-1952Estudios I y II (música concreta), per cinta magnèticaMúsica electrónica
-1953-55 Le marteau sans maître contralt, flauta en sol, alt, guitarra, vibráfon, xilorimba y percusióMúsica vocal (orquesta)32:00 minuts.
-1949 Variazioni canoniche sulla serie dell’op. 41 di Arnold Schönberg, per orquestra
-1954 Der rote Mantel, ballet
-1954 Liebeslied, per cor mixte i instruments, dedicat a la seva esposa Núria
-1956 Il canto sospeso per soprà, alt, tenor, cor mixte i orquestra
sábado, 1 de noviembre de 2008
Obres dels compositors
Stravinski (Petrushka Clip)
A la segona variació, l’orquestra no varia i els instruments que sonen són els mateixos. El clarinet és el que destaca per la seva gran intensitat, mentre que l’orquestra destaca per sota d’aquest. A més, s’afegeix diversos instruments de vent; les tubes. Les notes segueixen sent repetides entre elles. A aquesta variació, toca tota l’orquestra i el piano, menys la percussió, que apareix més tard. S’afegeixen un parell d’instruments nous de vent.
I a la tercera variació musical, toca tota l’orquestra conjuntament la mateixa melodia aguda i amb molta més intensitat.
Per finalitzar l’obra, fan un seguit de notes tots iguals per donar acabada l’actuació.
Respecte la melodia de l’obra és llarga en les tres variacions musicals. El ritme és constant, pel fet que tots els instruments segueixen una pauta consonant. La intensitat durant la major part dels instruments es manté a un nivell, tot i que, en alguns moment, hi ha algunes notes que sobresurten cap a fort o bé fluix. El caràcter en general és excitant per la intensitat dels instruments, tot i que en alguns segons, és pensatiu perquè les notes s’afluixen i el so és molt més suau. Segons el timbre, tots els instruments són molt contrastats, perquè tots els grups d’instruments toquen alhora, tot i que a vegades, toquen només per grups.
Stockhausen (Gruppen, primera part)
Les tres orquestres toquen alhora però realitzant melodies completament diferents, ja que en alguns moments toquen notes improvitzades i d'altres amb una pauta i treballades.
S'hi predominen fragments breus que van tocant les tres alhora en moments improvitzats o no, amb el permís del director, però totes tres diferents. Respecte al ritme, s'hi produeixen accents pronunciats de cadascuna de les orquestres. L'harmonia és dissonant, pel fet que no toquen una mateixa peça, sinó trossos variats. Segons la intensitat, es manté a un mateixa nivell, pel fet que la intensitat no puja, excepte en alguns moments que varien. Respecte al caràcter, la melodia és excitant, i en alguns moments amb intriga, ja que sobresurten algunes notes bastant fortes. El timbre no és contrastat, és a dir, s'hi produeixen una fussió de timbres, ja que encara que toquin junts, no toquen les mateixes notes.
Per tant, la música d'aquesta obra, és aleatòria per les seves improvitzacions i per les notes treballades.
És una obra per piano, violoncel, violí i clarinet. El que es sent més és el clarinet perquè fa de solista, mentre els altres van tocant però molt més fluix. Creiem que és una peça molt sinistre. L'obra tota l’estona és molt monòtona, ja que el clarinet va tocant amb una intensitat més forta mentre que els altres sempre van tocant amb una intensitat més fluixa. A més, totes les notes que realitzen els instruments, es repeteixen constantment al llarg de l'obra.
Aquesta obra està formada per: un violí, un clarinet, un violoncel i un piano.
Toquen tots alhora, és una melodia sense sentit, i jo crec que és una música aleatòria, osigui que no segueix un ordre.
La melodia és llarga, el ritme és constant, l'intensitat es manté a un nivell i el caràcter és pensatiu.